Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel
Inici Història de la filosofia Filosofia moderna Descartes Del dubte metòdic a la primera veritat

Del dubte metòdic a la primera veritat

arbreKlimtDescartes considera que el conjunt de la saviesa humana és un tot orgànic semblant a un arbre. Les seves arrels són la metafísica, el tronc la física o filosofia natural i les branques les formen la resta de ciències, principalment la medicina, la mecànica i la moral.

Ja hem indicat que el coneixement només ho és si és clar i distint, si és evident. En cas contrari no és coneixement. I hem assenyalat també que aquesta evidència s'obté mitjançant la intuïció i la deducció. La intuïció la fem servir per al descobriment de les primeres veritats, que seran precisament les arrels de l'arbre del coneixement, la deducció per a la fonamentació de la resta de veritats.

Però encara no sabem si existeixen aquestes primeres veritats. Així que Descartes comença aplicant el seu mètode analitzant tots els coneixements adquirits per “rebutjar com a absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el més petit dubte, per tal de veure si després d'això quedava en la meva convicció alguna cosa que fos completament indubtable”.

Us heu plantejat algun cop què coneixeu amb total certesa? Això és el que fa Descartes i ho fa aplicant el seu mètode. Per això, el seu és un dubte metòdic i representa l’obligació, d’una banda, d'eliminar de la seva ment tots els coneixements que siguin dubtosos i, de l’altra, d'estar atent per no incorporar‑ne cap que no sigui clar i distint o que no es relacioni intuïtivament amb els que ja té.

1. D’on prové el nostre coneixement de la realitat externa? D’allò que veiem, escoltem,... És a dir, de la informació que ens proporcionen els sentits. Però els sentits no són fiables al 100%: “he observat que una torre que de lluny em semblava rodona, de prop la veia quadrada i que estàtues colossals, situades al cap damunt d’aquestes torres, em semblaven, vistes des de baix, petites figures”. Així que, partint de la idea que no és bo fiar‑se d'allò que alguna vegada ens ha enganyat, decideix no fiar‑se de tots aquests coneixements que semblaven originar‑se en els sentits, tant els externs com els interns.

2. Però no només és possible dubtar del coneixement de les coses sinó també de la seva existència, perquè ha somiat moltes vegades coses que creia existents quan no era així; i, qui sap si la nostra vida no és un somni com havia suggerit Calderón de la Barca? Descartes planteja, doncs, la possibilitat de dubtar de les experiències personals en general, degut a la dificultat de discernir la vigília del somni. És veritat que normalment ho sabem fer, o creiem que ho sabem fer, però això no implica que sempre ho puguem fer. I si no tenim una certesa absoluta, hem de dubtar.

3. Però tant si dormim con si estem desperts, dos i dos són quatre i els triangles tenen tres costats. Així que Descartes planteja la possibilitat de no dubtar de les veritats matemàtiques. Hem arribat al final del camí? No! Descartes vol que el seu dubte sigui radical, així que contempla una nova possibilitat de dubte: podria ser que existís un poderós “esperit maligne” que el fes creure en l'evidència de les veritats matemàtiques. Tot i que és una hipòtesi poc probable, permet introduir el dubte i així qüestionar-se la certesa de les veritats matemàtiques.

Hem arribat al límit del dubte. No ens queda més alternativa que l’escepticisme? Serà a través del mateix dubte com Descartes trobarà la primera veritat. Hi ha alguna cosa que és indubtable i és el fet que ell està dubtant, ja sigui en somnis o despert, ja sigui enganyat o no per un esperit maligne; ell està dubtant i això és indubtable. I troba que l'acte de dubtar, que és una forma de pensar, manifesta de manera evident la seva existència; per això arriba a l'afirmació “penso, doncs existeixo”, (en llatí “ego cogito, ergo sum”, en francès, “je pense, donc je suis”). Un clar precedent d’aquest plantejament el constitueix la següent afirmació de Sant Agustí: “Quant dubto si la veritat existeix o no ja hi ha una veritat certa, el dubte”. Veiem com Descartes ho explica al Discurs del mètode: “vaig adonar‑me'n que mentre volia pensar que tot era fals, era necessari que jo que pensava això, fos alguna cosa i vaig veure que aquesta veritat ‘penso, doncs existeixo’ era tant evident que ni les suposicions més extravagants dels escèptics podien fer‑la caure, per això vaig pensar que podia admetre‑la sense escrúpols com el primer principi de la filosofia que buscava”. D'aquesta forma estava demostrant dues coses: primera que podia trobar‑se una primera veritat a partir de la qual començar a construir un coneixement racional i, segona, que era possible posar en pràctica el seu criteri de veritat, l'evidència, perquè si no hagués trobat cap evidència, la regla seria inútil.

Les crítiques més importants a la filosofia de Descartes, per part dels seus contemporanis, van en la següent direcció: l'expressió “penso, doncs existeixo”, anomenada “el cogito”, és formulada com si fos un raonament deductiu on hi hauria una premissa implícita “totes les coses que pensen existeixen”, una premissa explícita, “jo penso” i una conclusió “per tant, jo existeixo”. Si el cogito fos una deducció ja no seria una veritat intuïtiva i, per tant, no seria una evidència. Descartes respon que no és una deducció sinó un veritat clara i distinta que hem obtingut per “evidència”; el sentit de l'expressió és: “penso, i en això conec que existeixo”, perquè com ell mateix diu, per pensar cal existir, i ell descobreix les dues alhora: “penso, existeixo”.

El que està clar és que ell pensa haver trobat el primer principi de la seva filosofia i per això, a partir d'ara, la recerca filosòfica pot començar. Com diu a les respostes a les objeccions de Bourdin “he rebutjat primer, com si fos sorra, totes les coses dubtoses; i advertint després que no pot dubtar‑se que la substància que dubta o que pensa existeix he utilitzat això com una roca sobre la qual colocar els fonaments de la meva filosofia”.

Si acceptem el seu recorregut fins aquest punt, caldria ara clarificar què és pensar i què és existir. Descartes resumeix les dues coses en l'expressió “sóc una cosa que pensa”. I “Què és una cosa que pensa? És una cosa que dubta, que afirma, que nega, que entén poques coses, que n'ignora moltes, que estima, que odia, que vol, que no vol, que imagina i que sent”. I què vol dir “ésser una cosa”? Descartes està introduint aquí el concepte de substància que clarificarà més endavant.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.