Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

L'estoïcisme

Zenon_de_CitiumL'estoïcisme és un dels moviments filosòfics que, dins del període hel·lenístic, va adquirir major importància i difusió. Fundat per Zenó de Cítion al 301 aC, fundador d'una escola que estava ubicada en un pòrtic (en grec Stoa), d'on prové el nom d'aquest corrent, va ser sistematitzat per Crisip (280-210 aC). Més tard va arribar a Roma essent els representats més destacats Epictec (l'esclau-filòsof, 50-130 dC), Sèneca (el professor de Neró, 4 aC - 65 dC) i Marc Aureli (l’emperador, 121-180).

Els estoics van proclamar que es pot assolir la llibertat i la tranquil·litat tan sols sent aliè a les comoditats materials, la fortuna externa, i dedicant-se a una vida guiada pels principis de la raó i la virtut (tal és la idea de la impertorbabilitat o ataràxia ).

L'ésser humà busca la felicitat, però per als estoics serem feliços si exercitem constantment la virtut i si no desitgem que les coses siguin diferents a com són. És a dir, serem feliços quan acceptem lliurement que allò que s'ofereix al nostre esperit no depèn de nosaltres, ja que de nosaltres només en depèn la seva acceptació. Coses que no depenen de nosaltres, com la salut, la mort i els reversos de la fortuna, no tenim més remei que acceptar-les, en canvi, de les coses que depenen de nosaltres, com els nostres judicis i les nostres passions, en som els amos perquè la seva importància depèn de l'opinió que en tinguem.

L'univers és un tot harmoniós i causalment relacionat (és a dir, tot està relacionat per una sèrie de causes), que es regeix per un principi actiu, el Lógos còsmic i universal del qual l'ésser humà també participa. Aquest logos còsmic, que és sempre el mateix és anomenat també Pneuma (buf, Spiritu en llatí), alè igni, llei natural, naturalesa (physis), necessitat i moira (destí, fatum en llatí), noms tots ells que fan referència a un poder que crea, unifica i manté unides totes les coses i que no és simplement un poder físic: el pneuma o lógos universal és una entitat fonamentalment racional: és Déu (panteisme), una ànima del món o ment (raó) que tot ho regeix i de la llei que res ni ningú no pot sostreure's. No hi ha un Déu fora de la naturalesa o del món, és el mateix món en la seva totalitat el que és diví, el que justifica que la creença en els déus, malgrat la seva heterogeneïtat, sigui universal.

La concepció d'un cosmos dotat d'un principi rector intel·ligent desemboca en una visió determinista del món on res atzarós pot esdevenir: tot està governat per una llei racional que és immanent i necessària, el destí no és més que l'estricta cadena dels esdeveniments (causes) lligats entre si: Els esdeveniments anteriors són causa d'aquells que els segueixen, i d'aquesta manera totes les coses van lligades unes a les altres, i així no passa cap cosa al món que no sigui enterament conseqüència d'aquella i lligada a la mateixa com a la seva causa. (SVF, II, 945).

L'atzar no existeix, és el simple desconeixement causal dels esdeveniments. Si la nostra ment pogués captar el total lligam (connexió) de les causes podria entendre el passat, conèixer el present i predir el futur. Aquest món és el millor de tots els possibles i la nostra existència contribueix a aquest projecte universal, de manera que, com veurem, no cal témer al destí, sinó acceptar-ho.

El bé moral consisteix a viure d'acord amb la Naturalesa i això ho aconseguirem, per una banda, si vivim d'acord amb la nostra pròpia raó, la qual cosa ens permetrà descobrir les lleis que regeixen la Naturalesa i, per l'altra, si vivim en harmonia amb el tot. I és que l'ètica estoica es basa en una particular concepció del món: el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s'hi esdevé, i que és la mateixa per a la natura que per a l'ésser humà. Per tant, l'ésser humà està limitat per un destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només cal l'acceptació. Tenint en compte això, considera que la conducta correcta tant sols és possible en el si d'una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i envers el dolor. Aquesta impertorbabilitat només serà assolible en el coneixement i l'assumpció de la raó universal (o destí) que regeix la natura, i per tant, en una vida completament d'acord amb aquesta raó universal.

L'ètica estoica és una doctrina que ens pot ser útil en un món inestable, en el qual podríem ser feliços si aconseguíssim emancipar-nos dels desitjos mundans: Com diu Epictet: Recorda que no és qui t'insulta o qui et pega qui t'ultratja sinó l'opinió que d'ells en tens la qual te’ls fa veure com gent que t'ultratja [...]. No et deixis dominar per la imaginació. Si t'esperes i et contens seràs més fàcilment amo de tu mateix.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.